A casa!

No tenim paraules ni imatges! A part que el retorn ha sigut sorpresa per la família (ells es pensaven que tornàvem el 28 de maig), la felicitat d’estar a casa després de 5 mesos no es pot explicar. Emocions, somriures, plors, abraçades, crits d’alegria… és el que expressaria el què és tornar a casa!

Dia 26 de Maig del 2015, hem aterrat a Barcelona. Vam contactar amb la Maria i en Gerard que ens vinguessin a buscar a l’aeroport, perquè després aniríem a Premià a donar la sorpresa a la família. Doncs la sorpresa ens la hem emportat nosaltres quan em vist en Bernat, la Mayte i en Roc saltant d’alegria per l’aeroport i corrents per abraçar-nos. En Bernat, amb en Roc a les mans, abraçant a l’Albert després de 5 mesos separats, i la Mayte abraçada a mi ben fort compartint llàgrimes de felicitat i dient, per fi heu arribat!

11296554_10153090930596144_744468226_o 11281099_10153090921101144_1828900367_o

Després de les emocions a l’aeroport, arriben les sorpreses a Premià de Mar, abans però, he de remarcar el que m’ha fet recordar que estava a casa. L’olor a mar. Quan anàvem per la Nacional II no he pogut evitar treure el cap per la finestra del cotxe i olorar el que més he trobat a faltar. Després d’això arriben les sorpreses:

1a parada: La botiga!

He entrat a la botiga dels meus pares (Micralògic) amb la idea de trobar-me amb els dos. Resulta que només estava en Torres, i en veure’m entrar per la porta s’ha quedat pàl·lid , paralitzat i mirant-me sense dir res. Li ha costat uns minuts per fer-se la idea que la seva petita estava a casa! L’única cosa que ha dit és: Què fas aquí? Com és que has vingut? Ui, ui. Vaig a trucar a la mama! Ja veuràs! …. El xoc de veure’m després de tan de temps li ha costat assumir, però després ja he rebut l’abraçada del papa!

2a parada: A la fruiteria!

Com que la mare no estava a la botiga, doncs anem a buscar-la a la fruiteria que estava amb la meva iaia. El crit d’alegria de la meva iaia en veure’m entrant a la fruiteria ha fet que tothom es parés per veure què passava. Abraçades, crits, petons, plors… han sigut encomanats per a tota la gent del carrer i de la fruiteria.

Després de tantes emocions necessitàvem recuperar forces i ho hem fet de la millor manera. Menjar un entrepà de fuet i beure una estrella! Com es troben a faltar les coses bones de casa nostra!
I un cop això, ens esperava l’última parada:

3a parada: Can Maristany!

Amb silenci passem pel pàrquing, pugem les escales, obrim la porta del menjador i….

– Holaaaa!!!! Sorpresa!!!!!

L’Higini assegut al sofà cridant mig sorpès i mig d’alegria abraçant a l’Albert, i la Rosa Mª sortint de la cuina amb llàgrimes només de veure’ns arribar!

Són paraules i imatges que no es poden expressar. Us asseguro que he esperat aquest moment moltes vegades, i només de pensar-ho ja m’emocionava. Doncs sí, quan hi pensava, quan ho he viscut i quan ho recordo, sóc incapaç de retenir les llàgrimes.

Ara sí, ja podem dir que la nostra aventura s’ha acabat. Direm adéu a les nostres “cholitas” del mercat, a les olors de la carn del carrer, els gossos que ens seguien, els taxis-trufis, el “caos” de ciutat i a la vegada amb el seu ordre, els meus nens de Kusikuna, a les classes de salsa i bachata, a la Casita de Tiquipaya i a la nostra estimadíssima Taverna de l’Espanyol!

I per a tots aquells que sempre estan amb l’espina d’embarcar-se a una aventura, feu-ho. No podem morir sense veure què tenim el nostre entorn. Deixeu tot el que estigueu fent, i embarqueu-se a descobrir noves experiències. No espereu mai el “moment” perquè cada dia són moments diferents, i d’oportunitats només n’hi ha una. Nosaltres us animem a que comenceu noves aventures!!!

Per a tots que ens heu seguit i ens heu escrit, moltes gràcies!!! Ja ha arribat el moment de dir que els premianencs de Bolívia, ja estan a casa!

18892_10206570215475318_7233507255536071046_n

Un plaer haver-te conegut, Bolívia!

Albert i Núria

Anuncis

Últim dia a Kusikuna

Com ja sabreu, he estat durant aquest temps de voluntària a una escola alternativa. Un centre educatiu lliure, rural i ecològic, és a dir que tot és amb el material més reciclat possible. Les aules són de fusta, palla i fang, els lavabos són secs (sense aigua), i tot el material escolar és fet per ells, des de llibretes a agendes.

Estar en aquesta escola ha sigut tot un repte per mi, he hagut d’aprendre de la seva pedagogia i metodologia d’ensenyament, i he acabat adaptant-me i aportant noves idees perquè l’escola segueixi creixent.
Com he dit altres vegades, el treball en equip a Bolívia és força complicat…. doncs imagineu a una escola, que cada educador té la seva aula i les seves estratègies. Podríem dir que al llarg d’aquests mesos, la comunicació i l’organització és el que s’ha millorat i que cada dia estan fent esforços per desenvolupar l’escola.

Marxo amb un gran record d’aquesta experiència, de com són els nens i nenes, les seves cultures i la manera d’aprendre.
Penso que amb paraules no puc explicar com he viscut aquests mesos dins l’escola. Així que us deixo amb les fotos del meu últim dia.

DSC_0744 DSC_0746 DSC_0747 DSC_0749 DSC_0751 DSC_0757 DSC_0758 DSC_0760 DSC_0772 DSC_0774 DSC_0783 DSC_0785 DSC_0787 DSC_0788 P1090082 DSC_0754

Contant els dies

Crec que no som els únics que contem els dies que ens queden per tornar! Sempre tenim els pares, que ens ho recorden cada dia com dient…. Avera si encara perdran el vol…. Tranquils que ho tenim tot controlat. De fet, contem els dies que ens queden a Cochabamba (6 dies) i els dies que estarem viatjant per La Paz.

Molts sabeu que ens hem hagut d’acomiadar de l’Anna i l’Arcadi i del nostre mercat de Tiquipaya. Ens va fer pena no tornar a veure més les nostres “Caseritas” pel mercat. Cada diumenge anàvem a comprar per tota la setmana, anàvem a la nostra fruitera (que va estar treballant fa molts anys a Premià de Mar), i li compràvem pomes, plàtans, raïm, figues, meló, i el millor de tot era el final quan li dèiem:
– Listo!
– Sólo eso? Llévase más caserita.
En el cas de l’Albert li deien casero…. Però sempre, després de comprar tota la varietat de fruita i verdura que tenien ens deien: Sólo eso?

mercat

Suposo que cosetes d’aquestes que ens fan gràcia les recordarem sempre. I les olors de la carn i veure els caps dels animals per allà, allò no ho oblidarem mai. Com ara anar a comprar un bon bistec i que et treguin tota la pota de la vaca i et diguin: -¿Así va bien caserita? ¿Qué parte quiere?- I veure com raja la sang pel terra i aquell home tallant la pota de la vaca perquè tu tinguis un bon bistec. Imagineu-vos les nostres cares, allà al carrer veient com ens serveixen la carn que volem. I ja no us explico el tema de la carn picada.

Ara bé, la gent és molt amable i t’ajuden en tot. Si necessites ous i en aquells moments no en tenen, corren a una altra paradeta per anar a buscar ous per tu. En el nostre cas seria l’ho contrari, diríem que vagis a la botiga del costat que allà si que en venen. Aquestes situacions són les que et fan veure com són els bolivians. Ara bé, el tema de “treballar en equip” necessitaria un altre blog per explicar com són. Ho deixo com que les cultures són molt diferents i nosaltres estem massa acostumats a l’exigència.

Però vull aprofitar per actualitzar el blog perquè aquest matí quan m’he llevat m’he sentit molt estimada. Resulta que cada vegada que ens comuniquem amb els nostres amics i familiars ens diuen que tenen moltes ganes de veure’ns perquè els hi expliquem les nostres aventures i experiències, doncs bé, el que m’ha emocionat és veure que aquells amics que ens separa la distància ens esperen per fer un sopar o bé un petit retrobament per saber què és de nosaltres. Us asseguro que això no passa sempre i, quan passa, et cau la llagrimeta saber que tenim amics que la distància no els importa i ens esperen.

Nosaltres també tenim moltes ganes de “fer poble” o com aquell qui diu que va a buscar el pa i no torna a casa al cap de quatre hores…. (Crec que la meva mare ja sap de què va….).

Família, amics i companys, això ja es va acabant. L’experiència ha sigut i està sent magnífica i inoblidable, ara… el que ens supera per tornar sou tots vosaltres, perquè ni a Bolívia ni cap lloc trobarem amistats com les vostres!

Sí, ho sé, aquesta actualització potser li cau la llagrimeta a més d’un, però és el que sento i ho necessitava dir!

Crec que en marxar l’Anna i l’Arcadi ens han deixat un foradet buit, i no han passat ni 5 dies que han marxat que ja els trobem a faltar! Ara… aquest parell estan vivint experiències diferents diàriament, i sí…. ells també us troben a faltar!

Demà marxo de campaments amb els nens a Liriuni. Divendres, si puc, ho explicaré!

Ah! I recordeu no deixar d’enviar forces al sogre de la Maria! Molt a poc a poc es va recuperant!

Fins aviat!!

4 mesos!!!

I ja comencem a contar els dies que ens queden a Bolívia… quants dies? Exactament ens falten 24 dies per aterrar a la nostra terra!

Sóc conscient que vaig dir que actualitzaria per explicar el cap de setmana que vam passar a La Paz, però heu d’entendre que hem estat molt enfeinats (perdoneu… sobretot jo amb el màster i l’Albert amb el projecte)

La Paz, la segona ciutat més alta de món després del Tibet. He de dir que ens va impressionar veure com una ciutat està allà dalt a tanta altura (4000m) i amb gratacels. Funiculars passant de punta a punta de la ciutat et dóna el plaer de veure La Paz a vista d’ocell, és espectacular. I no donarem molts detalls d’aquesta ciutat perquè en tres setmanes la tornarem a visitar amb més calma i coneixent els seus racons. Només vam poder estar 48h perquè vam anar a celebrar l’aniversari d’en Petit, el cabrilenc que fa més de 4 anys que viu a Bolívia.

Doncs bé, abans de marxar a La Paz vam tenir l’ensurt del camió ploma que es va deixar anar per aixecar una palmera a Sant Vicenç dels Horts, concretament a casa d’en Gerard i la Maria, el meu cunyat i la meva germana. Ella està bé, després de tot, ja que des de molta distància es fa molt dur i és molt complicat viure moments com aquests, així que m’agradaria que entre tots enviéssim totes les energies positives i ànims al seu sogre perquè es recuperi  i un gran somriure i una forta abraçada en Gerard! Ànims família!

I bones notícies! L’Anna i l’Arcadi ja estan a Bolívia i durant uns dies els tenim amb nosaltres!!!! Pels que no ho saben, són una parella (ella de Premià de Mar i ell de Menàrguens-Lleida) que des de Setembre estan fent la volta el món. Podeu visitar el seu blog: unmondemons.cat. Hem aprofitat els 3 dies de festa per anar a la selva, a Chapare. Ens ha passat de tot! Ens van portar amb una barqueta a una platgeta i allà vam passar la nit, i ens van dir: Mañana a las 12h os pasamos a buscar… A les 12h… si home! A les 15h van venir, i nosaltres allà, buscant ombra i menjant el que teníem, sentint micos i envoltats de tots els insectes del món. El Relec i l’Afterbite fent feina, baralles nocturnes amb els mosquits i el millor de tot, la pluja! Vam haver d’acampar a la platja, i dies abans de marxar vaig agafar una tenda de campanya de l’escola i resulta que justament aquella no tenia para vent i protegia poc de la pluja… ja us podeu imaginar com vam acabar… ara, els atacs de riure no van faltar en cap moment, i vam aconseguir que l’Arcadi no es mullés, perquè sinó es posava a plorar! Cada vegada que parava de ploure, intentàvem fer foc i el cap de 15 minuts tornava a ploure i ens amagàvem a les tendes, envoltats de fang i d’aigua… tota una aventura. Finalment va parar de ploure i vam poder fer una bona foguera i fer el sopar!

Cal destacar que quan ens van venir a buscar, el noi que portava la barca era la segona vegada que portava una barca pel riu Chapare! Sort de l’Anna que es marinera controlava la situació i vam arribar al poble sans i estalvis, tot i que algún culet mullat perquè entrava aigua dins la barca.

No cal dir que l’Enric intentava pescar però…. res! Sort que abans de què ens deixessin a la platja vam comprar pollastre i coses per menjar i amb això ja vam quedar ben alimentats durant les 24h a la selva. Que per cert, és una gran experiència!

chapare 1 chapare2 chapare3 chapare4 chapare5

El dijous 30 d’abril va ser el meu últim dia a l’escola Kusikuna i després marxaré 3 dies de campaments amb els nens a Liriuni, ja us explicaré les aventures de les tendes de campanya i els mosquits! Em fa molta pena acomiadar-me dels nens, perquè m’han ensenyat moltes coses i he estat molt a gust amb ells, però bé, tot té un final!

I sabeu el tema del volcà de Chile? Doncs bé, creiem que arrel del volcà a Cochabamba va haver un petit terratrèmol de 4,4 Richter. Quasi que ni el vam notar, però si aquí es va moure una mica, ni em vull imaginar el que estan vivint al Nepal.

Així que ens espera una setmana amb l’Anna i l’Arcadi, després de dues setmanes marxo de campaments i les últimes seran per fer feines del màster i viatjar cap a La Paz. El temps se’ns tira a sobre i a la que ens despistem ja estarem amb vosaltres!

Ja fa 4 mesos que vam marxar, i ja contem els dies que ens queden per tornar… 24 dies i ja venim!!!! I ara recordem les nostres primeres experiències i sembla que fos ahir. Realment ens hem adaptat molt bé, l’Anna i l’Arcadi els hi fa molta gràcia que mentre anem passejant per Tiquipaya ens parem a parlar amb la gent que hem conegut al llarg d’aquests mesos. I és veritat, com diuen ells, estem com si fóssim a casa!

I calculant el temps que ens queda, crec que faré dues actualitzacions més i la nostra història ja s’haurà acabat, que tal i com he dit abans, tot té un final!

91 dies = 3 mesos!

Els dies van passant, tan ràpid que ens queden només 8 setmanes per tornar a les nostres terres maresmenques. Molta gent ens envia missatge i ens pregunten: – Us quedareu??? – Tornareu a Bolívia???

Doncs bé, no, no ens quedarem, les ganes de veure el mar, la família i els amics fan que tornarem tal i com havíem planejat. Però qui realment fa que tinguem tantes ganes de tornar, és el nostre nebodet Roc Maristany.
I sí, segurament tornarem a Bolívia, no sabem quan però si el projecte de l’Albert funciona, haurà de fer alguna altra visita a Cochabamba, i jo de rebot també.

3 mesos és el temps suficient per conèixer el teu entorn, per fer la colla d’amics, anar pel carrer i que els veïns et cridin pel nom i et saludin. Estem com a casa! L’Albert i l’Enric seguint treballant molt, i en 10 dies ja tindran publicat el programa, ja us avisarem i podreu donar un cop d’ull. I jo a l’escola no puc estar més bé, però tinc una notícia, i és que abans d’anar a l’escola Kusikuna (que és on estic ara), vaig enviar el meu currículum a una escola, el Colegio Tiquipaya, un centre educatiu Nord-Americà, bilingüe (espanyol i anglès), molt tradicional i és la més cara de Cochabamba. Simplement vaig enviar un missatge el mes de gener perquè estava interessada en conèixer l’escola i aprendre de les seves metodologies. Doncs la setmana passada (després de dos mesos) vaig rebre una trucada d’aquesta escola dient que estaven interessats que fes una visita, que no acceptaven voluntaris però que estaven interessats en mi. Vaig anar a l’escola, em van demanar el DNI a l’entrada i vaig parlar amb la directora d’Educació Primària. La conversa tampoc va ser molt enriquidora, només em va dir que valoraven molt les mestres espanyoles i que volien aprofitar la meva visita per compartir coneixements. Vaig sortir d’aquella escola poc satisfeta, pel poc que havia vist ja no em va agradar massa, però tot és provar-ho i veure coses noves. Ara bé, fa dos dies vaig rebre notícies de la Directora General del Colegio Tiquipaya, em va dir que m’esperen durant una setmana i si no m’importaria presentar el meu projecte educatiu que vaig fer a les pràctiques (ja que ho explico al meu currículum). Vaig quedar una mica parada que em proposessin això, però sense cap problema passaré una setmana a l’escola tradicional, segurament no n’aprendré tant com estic aprenent ara, però ho aprofitaré el màxim.

I deixant de banda les escoles, ja fa dues setmanes em vaig apuntar a fer Salsa i Bachata amb la meva amiga francesa, la Siloua. Ens ho passem molt bé i les classes són molt divertides. Ens fan fer uns “meneos” que quedem ben distretes, però així es balla la salsa. El millor és quan diuen: Cambio de parejas! I et trobes amb tres nois que volen ballar amb tu. I el més graciós és quan em fan fer una volta, que pobrets bolivianos són tan baixets que tenen problemes per donar-me la volta. Ara, el professor és brasiler i…. hauríeu de veure’l com es mou!

Des de que vam marxar quatre dies per veure els entorns de Bolívia, per manca de temps no em pogut viatjar més, però ens guardem els últims 10 dies abans de marxar per anar a La Paz (4000m), la segona ciutat més alta del món. De moment anem fent poble, cada dia coneixem a més gent i jo fent molta feina del màster, que com us podreu imaginar no actualitzo tan el blog perquè he de dedicar molt de temps al màster.

Les experiències bolivianes segueixen sorprenent-nos diàriament, com per exemple, la setmana passada van ser les eleccions municipals i sub-nacionals, i durant 48 hores no es podia consumir alcohol, i durant tot el dia de les eleccions no podien circular ni cotxes, ni taxis i ni trufis. I el mateix passarà demà passat, diumenge dia 5 d’abril, que és “el día del peatón” que tampoc poden circular cotxes.

I m’acomiado amb unes fotos. La primera és la foto d’una diari de Cochabamba, que va venir un periodista a fer fotos de la Taberna de l’espanyol. La segona són els nens petits de Kusikuna preparats per fer el “desfile”, que es manifesten totes les escoles per recuperar el mar pres per Chile fa 136 anys. La tercera són els meus amics estrangers dels quals hem passat moltes tardes junts. Llàstima que ja han marxat… I la última no cal explicar què és, queda clar que és la victòria del Barça-Madrid! (Teníem un convidat a favor del Madrid, avera si sabeu qui és…)

A tot això, que tingueu una bona Setmana Santa i fins aviat!

Núria

foto diari nens kusikuna unnamedunnamed (1)

Setmana 10

Exactament ja fa 10 setmanes que vam marxar i ens queden 10 setmanes més. El temps vola que ni ens adonem de les coses que encara ens queden per fer.

Cada vegada estem més entretinguts al dia a dia. L’Albert està 100% amb el projecte, mireu aquest vídeo https://www.youtube.com/watch?v=FltYns4Ji1M, i jo amb molta feina de l’escola, preparant les classes, informes, corregir… però m’agrada molt i els mestres estan contents amb mi, tan contents que m’han proposat quedar-me fins a finals de curs. La meva resposta no els hi ha agradat, però entenen que la platja, els vermuts a la Plaça de l’Ajuntament, els croissants de xocolata, l’embutit, el llorito… està per davant de tot. Està clar que quan no ho tens es troba molt a faltar, però aquí seguim amb la mateixa dieta boliviana del “pollo con arroz” i les meves cares de fàstic quan veig la carn de vaca al mercat.

Aquesta última setmana hem conegut a una francesa i a un alemany, que estan a Cochabamba per aprendre el castellà, i moltes tardes quedem per fer intercanvi d’idiomes i així també practiquem l’anglès. Semblem una mica “inútils” quan ens posem a parlar i no ens entenem, però passem molt bones estones. I cal destacar que aquests dies hem estat acompanyats de dues catalanes, que són la mare i la germana d’en Natxo (l’arquitecte de Masnou que fa 3 anys que viu a Cochabamba). Elles només han vingut a fer una visita, però s’ha de dir que cada vegada ve més gent catalana a Bolívia, i és trist dir-ho, però aquí hi ha feina per tothom i es viu molt bé (amb les seves cosetes).

El passat dijous no vam poder sortir de casa perquè a Bolívia feien vaga de transport. Els bolivians van decidir fer vaga perquè les carreteres estan en mal estar i fa anys que lluiten per tenir una millora. Quan em van dir que hi havia vaga, la meva resposta va ser:
– Pero hay servicios mínimos?
El director de l’escola crec que encara riu. Em va dir: –Ni servicios mínimos ni nada. Si ven un coche por las carreteras ponen piedras y ramas para que no pasen. 

I efectivament, no es podia sortir de casa. I el més fort de tot és que hi ha nens que es posen al carrer amb un cartell “Desvío” , i si vols passar, has de pagar, i millor no protestar.

Com sempre dic, diàriament tenim experiències per explicar. No sabem el que ens trobarem quan sortim de casa, però amb 10 setmanes ja podem dir que estem com a casa. Tenim les nostres festes, anem de concerts, però aquí no fan festa dels 100 dies, així que…, premianencs, per molt que la pluja us pot perjudicar, estic segura que la festa no pararà!

Amb moltes ganes de Festa Major, us enviem molts petons! =)

P.D: Feu un brindis amb beguda premianenca!!!

Setmana 8

Exactament portem 7 setmanes i 4 dies, i d’aquí poquet ja direm que portem 2 mesos a Bolívia. Sí sí, el temps passa molt ràpid, tan ràpid que reconec que us tinc abandonats i no trobo el moment d’escriure.

Aquest últim cap de setmana vam tenir una visita d’un valencià que vam conèixer a Uyuni. Ha aprofitat visitar la ciutat de Cochabamba per fer-nos una visita i passar el cap de setmana junts. Ara bé, en començar el dilluns tornem a la mateixa rutina, i la veritat és que l’escola estic molt bé i molt agust. Accepten totes les meves propostes, aprenc molt d’ells i els nens ja m’esperen per jugar a l’hora del pati. De fet, m’esperen perquè em posi a la porteria fent veure que sóc portera i així marquen gols…. (coses de nens…).
L’escola Kusikuna, que és l’escola on estic, és una escola alternativa i lliure. Ara és quan us pregunteu: Lliure? Els nens fan el que volen? La veritat és que per mi és tot un repte aprendre d’aquesta metodologia. Els nens poden decidir-ho tot entre ells, i si no volen fer aquella feina demanada pel mestre, ells es poden negar amb la condició que proposin una altra tasca en relació amb el que treballen. Us posaré un exemple:

Un dia tocava fer hort, és a dir, treure les males herbes, cuidar les plantes, tallar branques malmeses… i un nen va decidir no fer res. El paper del mestre va ser: Si no quieres hacer nada, ya te puedes ir a casa. Si tienes alguna propuesta para hacer en relación a la huerta, te escucho! El nen es va estar uns minuts reflexionant, i finalment va fer una proposta. Com que no li agradava estar al sol, va decidir arreglar la sala on es guarda tot el material de l’hort. Doncs així és el que jo considero una educació lliure. Els infants decideixen les seves obligacions, i el mestre actua de guia.

Actualment jo faig les classes d’escriptura creativa i lectura individual a nens de 1r a 3r, plàstica i activitats de dinàmica els de 4t a 6è, i el millor de tot, donar classes de flauta dolça els de secundària. Porto dues setmanes amb les classes i crec que me’n surto força bé, això sí, és molt complicat donar classes a nens de diferents edats. T’has de preparar activitats per a cada un d’ells, perquè no es sentin ni inferiors ni superiors als altres, i si afegim el meu castellà…. ja és l’hòstia!.

Ara estem en un moment que anem pels carrers de Tiquipaya i ens saluden, les botigueres em donen coses perquè les provi (i després he de còrrer al lavabo), pels matins vaig a l’escola i per les tardes vaig a la ciutat. Ja veieu, així és el meu dia a dia. El de l’Albert potser és una mica més avorridet… (no li dieu, però es passa més de 8 hores davant de la pantalla de l’ordinador, acompanyat de l’Enric i del Vacho, i tirant endavant el seu projecte. Feu una visita a la pàgina web octopus i així sabreu les hores que dediquen al dia per tirar endavant aquest nou projecte!

I acabo aquest petit escrit amb una notícia, i és que torno a ser universitària. El mes que ve començo un màster on-line i això m’ocuparà moltes hores, així que potser no podré explicar amb molta freqüència les nostres experiències.

Fins aviat!!

Una abraçada